ARA, TRES INVISIBLES per VÍCTOR BATALLÉ

ARA, TRES INVISIBLES per VÍCTOR BATALLÉ
.
Una reflexió sobre la poesia excel.lent que es practica al país i que no té ressò en els cenacles literiaris, la universitat i els mateixos lectors, que no poden esbrinar qui fa poesia i qui maneja els poetes com putxinel.lis.

(...) deia que la nostra cultura és caníbal, però no pas per decisió de Freud, ensucrada amb els comentaris de Harold Bloom, no. Ho és per codi genètic i ho dissimulem amb tot un reguitzellde servidors de déu fenici Moloc que adopten el nom d´arqueòlegs del país. Serà molt mediterrani, però és dolorós de veure i estèril.

(...) Ara bé, només em cal mirar per veure que Josep Riera, Nati Soler i Pilar Cabot són tres poetes invisibles. N´hi ha molts més, és clar, però aquests tres ténen força coses en comú, per no fer un estirabot sobre la concreció de la invisibilitat del molt talent que acaparen ells tres, i les evidències de ser obviats per la cultura oficial dels arqueòlegs.

(...) Finalment, invisible de consideració és la Pilar Cabot, nascuda a Vic, al carrer de Gurb, filla de la plana nominada i una poeta que confronta el lector des de la vessant de llibretera i de la dona enamorada amb una passió tan finita com els sentits que gasta per viure. Deia, enamorada d´un home, dels llibres que va vendre i dels que encara escriu, no pas per omplir el buit, sino per manar-lo.
Els poetes invisibles no viuen en ramat, es distingeixen entre si i fan coses puntuals: un concert amb la Big Mama, una lectura a l´Espai Mallorca, una trobada de poetes en una escola suburbial de la ciutat més propera als pobles on viuen i dels quals no volen marxar mai més. Els poetes invisibles no hi són, si no els busques. No figuren com "els impecables" que encara corren i piulen a dojo.
Jo he volgut cercar Pilar Cabot, a qui coneixia d´uns anys enrere, i vet aquí la sorpresa. He trobat una gran dama de la poesia, encarada amb els mots a sang i fetge; lliurada a les forces del destí i despullada de prejudicis, perquè el lector trobi amb el que diu tot allò que, al lector, per bon lector, li manca. Ja he dit que aquesta era la meva opinió, la qual val un ral comparada amb la de Joan Triadú: "Amb AVUI ESTIMO BAUDELAIRE -un llibre primerenc- de Pilar Cabot, compartim uns estats emocionals descrits amb força i sentit del llenguatge [...] La intimitat femenina és més resolta que mai fins a la riba del món. La mística, una mística profana és a prop. Tot comença... però pot anar més lluny." Això va dir Joan Triadú al diari Avui el 1989: "Tot comença... però pot anar més lluny" Ha anat més lluny? Definitivament n´estic segur. Mirin de trobar el darrer llibre de la senyora Cabot, porta un títol insòlit: Els rossinyols insomnes. La història de la gènesi i consecució del llibre és fascinant. (...) Els poemes resten en un calaix perquè no pot aniquilar el dolor, i la pèrdua abassegadora de qui estima li treu la veu i els ulls s´enterboleixen dia i nit sense aturador. El drama acaba i ella torna a les paraules d´amor i cendra per escriure un poemari que va més lluny, molt més lluny, i crec que hauria de passar a la història de la literatura del meu petit país com una fita a la vida d´algú que l´ha tinguda tota per esmorzar, dinar i sopar, sense atipar-se.
No l´he escoltat dir gaires coses, lector. Ah! és que no la coneix, la senyora Cabot. Em farà cas, diu? De vosté n´estic segur. Que ningú més em faci cas, si us plau, voldria tenir per molts anys aquesta dama barallada amb els festivals de putxinel.lis que munten els arqueòlegs per trobar una substituta de la Maria Mercè Marçal o del mateix Miquel Martí i Pol. Que poca-solta arriba a ser, senyor articulista! Cap dubte, senyor lector, cap dubte!

VÍCTOR BATALLÉ, Escriptor
EL PUNT / DIJOUS, 11 de desembre del 2008