d'escriure el text EL MEU PA AMB COSES.
(Edició del vídeo: Ramon Sellarès)
EL MEU PA AMB COSES
Entre els
records de la meva infantesa, feliç infantesa, n’hi ha un amb una deliciosa
flaire de pa.
Les criatures
del meu temps teníem un berenar emblemàtic: El pa amb xocolata.
El transcórrer
dels anys no ha afeblit l’entranyable record que guardo del pa amb xocolata de
l’hora del pati: El berenar per excel·lència.
Aquells eren
anys de postguerra. La quotidianitat havia estat ferida. La població lluitava
per surar, per tirar endavant, per fer créixer els fills donant-los tot el
caliu de la tendresa, nodrint-los el cos i la ment, proporcionant-los tots els
petits goigs possibles.
A la taula de cada casa, el pa devia suposar
una autèntica benedicció.
Jo, si
berenava a casa, em feia pa amb coses. Vull dir que, a part de la xocolata, el ventall
del pa amb coses em semblava infinit.
El pa, que
sap agermanar-se amb tothom, mantenia i manté una magnifica relació amb el
tomàquet, els greixons, el vi i sucre (la sucamulla), el mató, la mel, el
plàtan, la nata de la llet (cada matí la mare extreia la nata de la llet
bullida el vespre abans i la posava, ben ensucrada, damunt el pa). I un pa amb
coses que em tenia captivada era el pa torrat i banyat. Aquest era més de
vespre que no pas de tarda: Dins un plat fondo hi estenia una llesca de pa
torrat i ensucrat i li tirava la llet calentona al damunt, a poc a poc, fins a
omplir-lo. La llesca, lliurada plàcidament al bany, en un no-res t’obsequiava
amb apetitoses i càlides flaires. Tot plegat, i no cal dir el gust, et
passejaven l’alegria de cap a peus. Era una festa. És clar que el pa amb
coses, fos com fos, sempre resultava una festa: Daurada, com les espigues del
blat, i joiosa com la mirada dels pares.
Però el pa ha
passat les seves angúnies: En època de vaques grasses hi ha hagut gurús de la moda que han
dictat manaments d’una frivolitat extrema. Sense que els mogués una intenció
volguda (no féssim pel·lícules, ara) la seva doctrina anava en detriment
d’alguns productes alimentaris entre els quals el pa, alhora que (aquí sí, amb
intenció) potenciaven un mercat “d’autor”, robes esquifides i preus cars, amb l’estrany
esquer de temptar la concurrència a encabir-se dins de talles impossibles. Aconseguir-ho
exigia uns sacrificis sovint poc saludables que, lluny d’afavorir una estètica
corporal, atemptaven contra la seva més essencial harmonia. Voldria creure que
la moda comença a frenar el carro dels errors. A més, vist el que s’ha vist,
qui més qui menys s’ho pensa dues vegades abans de sotmetre’s a determinats
dictàmens. Que el pa engreixa? N’he menjat tota la vida i no m’ha carregat ni
amb un quilo de més. I si no fos així, què? Per ventura ens hem d’agafar al peu
de la lletra allò que en aquest món s’hi ve a patir? A mi, el gaudi del pa que
no me’l “quitin”.
El món roda i es
produeixen canvis constants. Però allò que val, val i persisteix. El pa és un
valor estable, fill de la terra que estimem i que ens procura identitat. Els bons
forners, artesans i artistes, li saben vida i miracles, seny i rauxa. Una nit rera
altra, atrafegats, enfarinats, couen a foc de llenya el pa nostre de cada dia i
en fan vers i cançó i dibuix i escultura, i ens el posen a mans en el flairós
taulell de la bonança.
Ja són quarts
de sis? La tarda passa volant. Tant se val que bereni. Em faré un pa amb coses
exquisit: Unes quantes nous i una presa de xocolata. Déu dels blats, quina
festassa!
Pilar
Cabot
Juny 2013
Juny 2013
